No és lo pi de Formentor, però…
- Obertura: ƒ/14
- Autor: Ximo Bueno
- Càmera: NIKON D810
- Longitud focal: 24mm
- ISO: 320
- Velocitat d’obturació: 1/60s
4 Responses
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
“Lo pi de Formentor” (Miquel Costa i Llobera)
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh!sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil•les ‘niran per la ventada
com au dels temporals.
Apart de fotografía eres un bon poeta, una image que trasmet serenitat on es deixa veure l’oritzó completament recte , i la curiositat de vore mes alla.
Salut
Preciós poema, que no coneixia, que bé es pot referir a aquesta escena natural que has captat. Una bonica foto, senzilla però completa d’elements al mateix temps, eixes pedres del primer pla conviden a pujar al monticle i atalaiar l’horitzó des del pla de l’arbre.
Gràcies per compartir.
Salutacions.
M’agradaria veure més per la dreta. Bona faena.